Espolis

Anem de bac en bac sobre l’eterna rasa que es fa més fonda i tova a cada pas que fem. Llunyanament conscients que hi ha camins més ferms, continuem llaurant la trinxera marcada. Poblem una ciutat subterrània i estèril de neons engroguits i de rostres furtius per la vergonya aliena i pròpia i compartida, que fereix les mirades que es creuen, si és que es creuen.

Còmplices del semàfor que ens diu quan avançar, amatents al megàfon que exhala les consignes, amb la cartera presta per a pagar l’impost de viure entre estes quatre parets de fang i amnèsia. Passen excavadores aixafant veus i ànimes. Carreguen policies amb porres i llicències que administren la força amb l’equanimitat del funcionari ingràvid i l’imparcial comptable.

I tot es produeix amb una aparent calma perquè ara les ferides són internes, discretes, no fan pudor de pus ni deixen taques seques de sang a les rajoles, de crits entre els barrots. I tot se succeeix a ritme de rosari murmurat amb la veu del lament ofegat. I tot conclou silent, quan s’apaga la màquina i resa el capellà l’oració de difunts. El forense és qui signa l’acta de l’assemblea. Les víctimes s’espolsen la pols de les pallisses i els jutges lliguen fort la bena arran dels ulls per no vore la mà que els furta la balança.

Ara que són els morts els qui caven les tombes i els criminals reclamen comprensió i tolerància, es jutgen ells mateixos i s’absolen de tot amb eixa alegre audàcia dels amos de la terra. Ara que la vigília no et lliura del malson i el lladre entra a ta casa amb naturalitat, ordre governativa, escorta policial, i una llista de compra que li eixirà debades.

Ara que l’ultratjat ha de donar les gràcies i demanar disculpes i esperar el perdó i fer la reverència i no oblidar qui mana i callar si ningú li ha atorgat la paraula. Ara que la memòria és un delicte greu i la història un metall mal·leable a caprici i les hemeroteques han quedat clausurades a l’espera del foc benèfic de l’oblit.

Ara que el diccionari és una eina oxidada, un registre arqueològic, pura melancolia  d’un temps on les paraules significaven coses i el mot exacte obria la porta al pensament. Ara que les finestres són pantalles de plasma i el sexe, un interval entre converses buides; l’amor, un ingredient dels llibres d’autoajuda; i el compromís, un tòpic incòmode i pudent.

Després de tants espolis, de tanta fel beguda, enmig d’este espectacle obscé d’impunitat, hi ha amics que obrin finestres per on penetra l’aire, que boten la trinxera i es planten al camí i desbrossen senderes i senyalen les rutes i burlen les patrulles i cerquen aliats; recopilen històries, documenten les lluites, amplifiquen el rastre dels records insinuats. Posen rostre als murmuris amb gramàtiques clares, fan preguntes incòmodes als muts de conveniència, i enfoquen la llanterna als ulls dels falsos cecs que miren i no veuen, sempre amb l’amén als llavis.

Estos amics llueixen més que un vestit de seda. Són tot un patrimoni que em plau acumular, perquè quan s’enamoren escriuen els poemes més bells i més autèntics que jo haja llegit mai. Obrin caixes, sospiren, tremolen, cantussegen, deixen de masturbar-se, s’obliden de menjar, posen cara de tòtil, s’exalten sense drogues, i es tornen els imbècils més dignes que he vist mai.

Són el retrat exacte de la pura esperança, d’un nou anhel de vida, del desig despullat de falses aparences i objectius mesurables, de càlculs i equilibris que no podran fer mai. Els mire i els envege; creients com un infant, renaixen, ressusciten, restauren la destrossa, rescaten de l’espoli l’antiga propietat. Ateus com un dimoni, ells no ho admetran mai.
 

Volver