La puta realitat

Sí, és puta. I el món no s’afona. I vosté pot quedar-se o se’n pot anar, però no ens done més la murga amb la cantarella de la conspiració. L’han enganxat per les costures dels quatre vestits i no el soltaran fins que tot s’aclarisca. Ja sé que va arribar a pensar-se que seria cosa de quatre escalonets. Que per ser vós qui sou, els seus amics ja s’ho farien per a què no haguera de respondre de res.

Però, ja veu. De vegades les coses no acaben com ens agradaria. De vegades els privilegis de casta no són suficients. Qui anava a pensar que algú com vosté es voria en una situació tan incòmoda? El sistema no és perfecte. De vegades falla i passen coses inesperades. I les mentides acaben descobrint-se. I les trampetes ixen a la llum. I els abraços amaguen punyals. I les putes, resulta que hi volen cobrar.

Perquè són putes. Ja sé que vosté no hi ha hagut de pagar mai. Però, de debò que es pensava que eixien debades? Tan amables, tal sol·lícites, tan complaents. Mai no va pensar que exigien alguna cosa a canvi? Tan irresistible es concebia com per a no dubtar ni un instant que els afalacs infinits i les tendres carícies tenien un preu?

Vosté em disculparà, però no m’ho crec. No em malinterprete. No pose en dubte els seus dots amatoris, ni l’encant que deu exhalar en la distància curta. La classe i la prestància resulten evidents. Però amb el meu escepticisme crec que faig honor a la seua intel·ligència. Ni el més obnubilat dels dèspotes asiàtics hauria cregut mai que eixe harem immens, on fins ara regnava com un sultà, es nodria de donzelles atretes pel seu irresistible carisma.

Porta vosté massa temps dedicant-se al que es dedica com per a caure en una tal ingenuïtat. Ha recorregut massa carrers, amunt i avall, cercant el cantó adequat. Encara hui li toca, de tant en tant, complaure el seu superior. També va saber utilitzar quan calia el punyal en el moment concret de desfer l’abraçada amb el sultà anterior, que l’havia menystingut i menyspreat. I, darrerament, amagava un estilet fi i discret per a donar-li una mort digna al qui ara el manté amb vida. Quins revolts que ens fa donar la vida!

La seua feina és així. Molt puta. Vosté ho sabia i resulta versemblant que en alguna ocasió baixara la guàrdia i es deixara enredar per alguna bagassa especialment hàbil. Qui no desitja -ni que siga una vegada en la vida- sentir-se estimat, sense recances, ni malfiança, ni proteccions. Ara està pagant molt car eixe rampell sentimental. Perquè eixa també era puta. I es reia de vosté quan parlava amb els amics, i feia plans per a deixar-lo tirat com un drap en qualsevol moment.

La pura realitat és així de puta. Vosté no la va inventar, però s’hi ha criat i ha xuplat de la mamella impunement des de fa molt de temps. Si ara la llet li sembla agra, no en busque culpables i, si vol i pot, faça examen de consciència. Només li pregue que ens deixe tranquils. Vosté no és el centre del món ni l’univers conspira per la seua perdició. Els perdularis els té vosté molt a prop. Fan escoltetes quan no els mira i esmolen les navalles des de fa mesos. S’hi veuen refulgents. No es descuide el cor. Serà on primer li les intenten clavar.
 

Volver