Pantalles i urinaris (a balquena)

¿A quant ens va eixir cada micció dels milers -que no milions- de pelegrins que assistiren a la visita del Papa a València? Pot ser fóra una pregunta adequada per a una sessió de control al president. I ho podríem saber de manera, si més no, aproximada perquè les empreses proveïdores deuen tindre calculada la quantitat de desinfectant que s’hi gastà i per tant, quantes vegades algú va estirar de la cadena -és un dir, ara van amb botonet- a cadascú d’aquells excusats portàtils que envaïren la ciutat.

Però el que mai sabrem, si un jutge detallista no ens ho diu, és la inversió realitzada per a garantir que les necessitats humanes més bàsiques no alteraren la trobada de tantes i tantes famílies amb el Sant Pare. L’equació necessita dos factors i el dels diners continuarà als llimbs de les incògnites si un perit judicial no en fa el càlcul.

Ara que sabem que les previsions per al gran esdeveniment es van assemblar molt a la llista de la compra per a cap d’any d’una colla d’adolescents amb les estrenes al Mercadona –millor que sobre de tot i per diners que no quede, que és una nit a l’any- seria tot un luxe que algú ens explicara com es va calcular tot plegat.

Recorde les alertes d’invasió que provocaren que els escèptics –amb la trobada, no amb el credo- i els alarmistes emigraren creus enfora per a deixar lloc a les masses catòliques que anaven a convertir València en el centre de la Cristiandat per un dia.

Al final, els exèrcits de combregants resultaren ser un ramat nombrós però senzill, que no va omplir els hotels i restaurants que els esperaven delectosos i amb les neveres plenes, i que es quedaren amb tres pams de nassos i el peix cru. Vaja, que no eren turistes i –llevat de les concentracions al pont de Mont Olivet i el tràfec amunt i avall cap a la Fira de Mostres-  passaren per la ciutat com els pelegrins del Camí de Santiago travessen Burgos. Sense estrèpit.

La motxilla groga multiusos –produïda en nombre suficient per a abastir l’exèrcit roig al complet en la defensa d’Stalingrad- i l’esperit d’acollida de les parròquies i de moltes famílies locals els proveïren de quasi tot el necessari per a l’estada. Algú es degué pensar o el convenceren que una visita papal resultaria com una Copa de l’Amèrica sense tant de vent i espelmes enceses.

I dic alguns, perquè els qui posaren les pantalles gegants que portaren les glorioses imatges a cada racó de la ciutat ja havien cobrat de bestreta, per si de cas. Com en un miracle de Lourdes, un ens públic com Canal 9 que acostuma a pagar als proveïdors a 180 dies vista, els abonà el 80% de la factura -7,5 milions d’euros- abans de comprovar si els televisors de mil polsades s’encenien.

El prodigi serà recordat pels segles dels segles i tal vegada algun lletraferit s’anime a escriure la biografia del Senyor Bigotes, un home amb una capacitat visionària superior a la de la pastoreta Bernadette. La portentosa vida d’Álvaro Pérez, Sant Bigotes, podria titular-se l’obra. Allà es relataria el miracle de la multiplicació dels vestits i els contractes –ja que ni els pagava ni els atorgava ningú, hagueren de caure dels cel- o el de la levitació de Francisco (Camps) per damunt de les aigües turbulentes i sense transvasament.

Però sempre ens quedarà el dubte dels urinaris. Conten que alguns d’ells –pobrets, els de Vivers i més enllà, supose- ni s’estrenaren. I què és un urinari sense ningú que li pixe? Una vocació frustrada.
 

Volver