El `cuajo´ de Rajoy i les ofrenes de Camps

No pogué trobar un pitjor eufemisme Mariano Rajoy diumenge passat per a referir-se a la suposada falta de valentia de Zapatero a l’hora d’enfrontar-se amb la crisi econòmica. No té el cuajo que sí que va demostrar Aznar a l’hora de governar, va ser el retret del polític gallec al seu adversari. Rajoy anava, segurament, a la recerca d’un mot que, sense referir-se directament als òrgans sexuals masculins, identificats com és costum amb el coratge, mostrara de forma plàstica que a Zapatero li manquen atributs corporals per a l’hercúlia tasca de redreçar Espanya.

Però li va eixir un pa com unes hòsties perquè tindre cuajo vol dir exactament el contrari. L’expressió remet a la paciència -en concret al seu excés- a la pachorra castellana, la ganseria, la flegma britànica, a eixe laissez faire negligent enmig de tempestes i terratrèmols que alguns reprotxen precisament a Rajoy i que tan alegrement atribueixen a la seua galleguitat. I dic alegrement perquè només cal vore Manuel Fraga per a desmentir que esta exasperant indefinició siga una característica racial galaica.

Segons el que jo entenc que Rajoy volia dir, Zapatero aniria sobrat de cuajo, però mancat dels bigots que caracteritzaren la segona legislatura del llavors protohippy Aznar, a qui la melena bel·licista li va créixer segons se li unflaven els canons i el dit cor se le hacía huésped fins que, fa poc, el va traure a la fresca en una molt celebrada instantània digna d’omplir les parets blanques del MuVIM si el gran esdeveniment s’haguera produït, posem per cas, a Tarongers o al Cabanyal.

Perquè cuajo –quall, grumoll- és una derivació popular del mot culte coàgul, és a dir, el producte de la solidificació d’un líquid que impedeix el correcte trànsit dels fluids corporals, amb les doloroses conseqüències que tots ens podem imaginar i la meitat dels humans hem patit alguna vegada quan l’obstrucció es produeix concretament als inflamats eufemismes.

I un quall com una bola de billar francés és el que li ha calgut a Rajoy per a suportar les mentidetes, regatejos i filigranes que Francisco Camps s’ha gastat per a donar-li llargues amb la Gürtel. Diumenge a la Fira de València, el coàgul se li degué fer de proporcions balompèdiques escoltant l’entregada declaració amorosa de Francisco Camps: “Nosaltres, els teus companys, humilment, des del lloc que ens correspon, t’ajudarem perquè t’estimem i perquè sabem que eres el millor. I no ho diuen sols els militants del PP, sinó tota una nació esperançada. Ens tens al teu costat, com sempre, perquè és un luxe estar al teu costat”.

Camps s’espatarrà ell mateix -“humilment”- en ofrena, però, a més, es va apropiar -com si fóra l’amo d’un monumental prostíbul de “luxe”- de “tota una nació esperançada” per a donar-la en penyora ad majorem Mariani gloriam. Fred i impassible Rajoy va arreplegar l’obsequi com a una ama de casa a qui li regalen una aspiradora per l’aniversari. Es va armar de paciència per a no llançar-li’l a la cara i va pensar: “encara com que tinc un cuajo com un globus aerostàtic”. Però, tot i això, ja se li havia acumulat massa sang al cervell i no pogué evitar el lapsus linguae.
 

Volver