L´efecte papallona

Enric Morera és, segons Francisco Camps, “el responsable directe que les comarques alacantines no tinguen un transvasament com Déu mana”. La prova evident rau en què el líder del Bloc va participar en la fundació Nova Cultura de l’Aigua, contrària a la canonada del Xúquer al Vinalopó.

L’afirmació és aventurada però no necessàriament falsa. Apliquem la teoria del caos, en concret el concepte de “la dependència exponencial de les condicions inicials”, conegut popularment com a “efecte papallona”. Imaginem Morera en una reunió de la influent fundació -hereva, segons algunes veus, de la confraria dels Savis de Sió-  afirmant, per exemple, que “el Xúquer-Vinalopó suposarà un espoli als regants de la Ribera”. I resulta que entre els congregats hi ha un veí del cosí segon de la germana política del taxista que un dia va portar a l’estació del Nord un assessor del subsecretari d’Estat de la vicepresidència del govern central. L’opinió de Morera va transmetent-se per esta línia de relacions i acaba convencent María Teresa Fernández de la Vega, qui ordena a la ministra de Medi Ambient que es canvie el traçat del transvassament.

En paral·lel, l’opinió del polític nacionalista va fent altres múltiples recorreguts i acaba plasmada en editorials de diaris, pancartes de manifestacions i tertúlies radiofòniques, una de les quals és escoltada pel corrector d’estil del Boletín Oficial del Estado, l’atrafegat sastre de De la Vega i l’ordenança encarregat d’assortir de tabac els pulmons de José Luis Rodríguez Zapatero. Com les dites sobre dones i diners, els acudits de catalans i les coples picants, la sentència moreriana fa fortuna i es converteix en part indissociable de la cultura popular.

El seu origen acaba esvaint-se. Ningú el coneix ni tampoc hi importa massa, excepte als especialistes en folklore, un dels quals treballa de supervisor de guions  en un programa de Canal 9 anomenat “La festa no s’acaba a les quatre”. Regirant antics diaris engroguits, el reputat folklorista descobreix  les declaracions de Morera i transmet la troballa al director del programa qui, se seguida, despenja el telèfon roig connectat amb la presidència del govern valencià. Francisco Camps és informat de la dada i la incorpora a la resposta que ha d’oferir a la interpel·lació sobre l’aigua que el mateix Morera, ara diputat, li vol fer durant la sessió de control a les Corts. Li ho amolla en el moment precís davant l’estupefacció meravellada de companys de partit, membres de l’oposició, uixers i periodistes acreditats, un dels quals deixa caure el quadern de la impressió, es posa pàl·lid i requereix la presència dels serveis mèdics de la cambra.

Entre pantaixos i segons abans de la ranera definitiva, el moribund redactor confessa que Camps li acaba de rebentar una investigació periodística de més de dos anys. Eixe cap de setmana anava a publicar en exclusiva, a doble plana i amb testimonis del taxista esmentat, el ja finat corrector del BOE i un monologuista especialitzat en acudits de catalans la vertadera història del culpable del canvi de traçat del Xúquer-Vinalopó i de la mort de Manolete. 

Volver