Catalunya és una nació. I ho és per moltes raons històriques i socials que ara no explicaré, però sobretot perquè així ho volen les seues institucions i el seu poble. Clar i ras.
Puc estar equivocat i se´m podria discutir que el país dels catalans no compleix alguna de les característiques d´alguna de les múltiples definicions del concepte nació. I els mateixos catalans podrien estar equivocats atribuint al seu país esta condició. Però, si és així, els valencians també podríem anar errats votant una i altra vegada al PP. I els espanyols. No van badar elegint Aznar i -encara pitjor- Zapatero, no una vegada, sinó dos? No he vist cap tribunal que ens esmenara el gust. Als espanyols, tampoc. Tal vegada ho pagarem en l’altra vida, i no tant per l’error en sí, sinó per l´obstinació.
Dit això, podem afirmar que els catalans volen la independència? Mai se’ls ha preguntat directament, però els resultats electorals del 1977 ençà indiquen que no. Això, no obstant, no és garantia per a pensar que no la vulguen en el futur.
Intentaré explicar-me. Josep Lluís Carod Rovira sempre ha afirmat que ell no és nacionalista, sinó independentista. Alerta! La distinció no és gratuïta i amaga una gran veritat. No cal ser hereu directe de Guifreu el Pilós ni un devot creient en la Mare de Déu de Montserrat per a fartar-te d´escoltar un dia rere un altre que eres un insolidari, un egoista i, per què no, un traïdor. Que no fas més que mirar-te el melic perquè tens un esperit pobletà i has renunciat al sempre benèfic cosmopolitisme.
I què dir de la llengua? La vols imposar perquè en el fons aspires a esborrar qualsevol empremta d’espanyolitat de la tant estimada –pels espanyols de bona fe, que són quasi tots- Catalunya. Pots dir-te Pérez o Pujol i els teus avantpassats poden vindre del Ripollés o d´Almendralejo. Pots ser del Barça o de l´Espanyol. Té igual. Estàs marcat. I un dia et planteges si no valdrà més anar a soles que amb un grup que et mira de reüll, hi murmura o, directament, t´insulta o et menysprea. Perquè en la hipòtesi benèvola, els catalans són un ramat de bens manipulats per una classe política autocomplaent.
Atés això, la temptació de plegar és gran, sobretot quan saps que l´estat resultant d´eixa hipotètica independència és més que viable. Hi tens Andorra a un tir de pedra.
Ho repetisc. Puc anar molt errat i açò que he dit serà, probablement, l´elucubració d’un esperit pobletà marcat per un aferrissat prejudici ideològic. Però no em puc resistir a donar un consell. A qui corresponga. Solteu un trosset de corda. No permeteu que s’ofegue. Deixeu Catalunya lliure, una mica almenys.
* Editorial comú publicada per 12 diaris catalans sobre l´Estatut de Catalunya
Volver
La provincia de Alicante ha sido, en los últimos años, una ecuación irresoluble para el presidente de la ... |
Tenemos chica nueva en la oficina. La tía no está mal, la típica pijita de Cánovas o Blasco ... |
Me comentaba hace unos días un colega de profesión ahora desempleado que no quería dejar de asistir a ... |
Se suceden las noticias, en las que la colisión de intereses entre los ejecutivos autonómico y central ha ... |
Jajaja. Sigue soñando. Cataluña es y será parte de España como siempre lo ha sido. Ignorante.
El eterno absurdo. Las razones históricas, políticas, falsas, ciertas, incoherentes o no, dan igual. Absolutamente igual. Ninguna nación es eterna. Ninguna. En esto, queridos amigos, no hay imperativos categóricos, ni España ni Cataluña existirán siempre... y anda el personal: ofuscado por entelquias y absurdos.
Efectivament, les nacions, com tots els productes històrics, no són eternes. Però existeixen, no són entelèquies, com tu dius. Si fóra així, qualsevol idea o sistema polític no seria més que una alucinació en la ment dels qui el formulen o defensen. Existeix la democràcia, la sobirania, l´autoritarisme, la dictadura o el capitalisme? Jo crec que sí. Com a idees i com a realitzacions pràctiques. En la ment dels qui formulen les definicions, però, sobretot, com a realitats socials prèvies o posteriors a estes formulacions i que tenen efectes claríssims sobre la vida de les persones. Un exemple extrem. Era el nazisme una alucinació ideològica? Jo crec que no. Va ser una ideologia delirant, però que assumiren milions de persones amb efectes devastadors i ben concrets per a individus i nacions senceres. Hi ha raons històriques i polítiques falses o certes, discutibles sempre, però no donen igual. Marquen les nostres vides. Poden donar-nos la llibertat i obrir-nos la porta de la felicitat o tancar-nos la boca i conduir-nos a una cambra de gas.
Ignasi, yo creo que confundes las ideas con las acciones. No se trata de los mismo, aunque están perversamente relacionadas. La idea de Cataluña existe, por ahora. Igual que la idea de España, igual que la idea de un Unicornio. Ahí, están para que las deformemos, las estiremos y les demos la forma que más nos gusta en nuestra particular realidad. Pero lo cierto es que aunque le pongas un cuerno a un caballo, no se convertirá en unicornio. Aunque se parecerá bastante. Y puedes llamarme pedante, que esto me ha quedado muy alambicado. Ya lo siento.